Em pagaries per passejar?
No em refereixo a passejar el teu gos. Tampoc el teu ornitorrinc. Ni la teva sogra!
No.
Pregunto si em donaries diners per passejar tot sol.
Segur que, així d'entrada, penses que no. Però si segueixes llegint, potser et convenço del contrari.
Perquè quan passejo sense cap més objectiu que vagarejar pel món, bado.
I quan bado, es produeix una alquímia gairebé màgica al meu cervell.
Els neurocientífics ho tenen estudiat: badar relaxa el cervell dels estímuls immediats i fomenta les connexions neuronals profundes.
No és res de nou. Nietzsche ja ho deia: "Les úniques idees que valen la pena són les que venen caminant".
Doncs jo, com Nietzsche. Quan passejo, tot el que he viscut, escoltat, llegit, vist... TOT el que hi ha emmagatzemat al meu cervell i al meu cos es reconfigura i es relaciona de noves maneres.
I en aquest procés es creen unes estructures fantàstiques a partir de les quals escric.
Amb aquest mètode he escrit quatre llibres molt diferents, un guió i centenars d'articles a mitjans com el diari ARA o les revistes Mètode, El Temps, El Món d'Ahir i Serra d'Or.
També he preparat col·laboracions per Catalunya Ràdio i Televisió Espanyola, he comissariat una exposició itinerant del CosmoCaixa, L'Àrtic es trenca, i he dissenyat un Postgrau de Comunicació Científica a la Universitat de Vic.
Gràcies a tot això, he guanyat premis com el Premi Godó de Reporterisme i Periodisme d'Investigació, el Premi Prisma al millor llibre de divulgació publicat a Espanya o el Premi de divulgació de la Societat Catalana de Biologia.
Però, encara més important: he transfotmat en textos i continguts divulgatius el que existia com a mera possibilitat en el cap d'algú com tu.
Vols que t'escrigui alguna cosa?
Em pagaries per passejar?
Si penses que sí, escriu-me a tonipou(a)gmail.com.